“Escric aquestes línies des d'un petit cafè a la vora del riu Ljubljanica a Ljubljana. Sento nostàlgia, però una nostàlgia agradable de la meva terra i la meva gent. Aqui s'està a gust però rodejat de desconeguts que parlen amb llengües desconegudes per mi. Porta tot el dia plovent i ara han començat a sortir els primers raigs de sol, que es filtren per les portes del local i donen un to càlid a les ja de per si guapes i rosses eslovenes. Es tard, fa fred però tota la terrassa està plena perquè dins no es permet fumar.
Aquest matí parlant amb una noia d'Eslovènia se’m ha acudit peguntar-li què és el més famós o millor que té el seu país pel món? Després de pensar-hi una estona m'ha contestat que potser el vi o el famós poeta, France Prešeren. El primer que m’ha vingut al cap ha estat que no crec que ni el millor vi d'aquí sigui millor que un bon priorat, ni el millor poeta sigui millor que Martí i Pol, ni qualsevol arquitecte sigui millor que Gaudí, ni cap esportista millor que Xavi, Gasol o Pedrorsa. Però he arribat a la conclusió que Eslovènia no és el millor en res però és bo en tot. És un país culturalment molt ric, amb un bon nivell de vida i que amb només dos milions d'habitants es va declarar independent el 1990, cosa que va tenir el suficent pes per desencadenar en la guerra dels Balcans.
La ciutat m'ha donat una grata sorpresa. Potser no és una ciutat per anar expressament però si per fer una escapada d'un parell de dies si es volta per la zona. El centre és molt petit, només hi viuen 400,000 persones, això permet anar amunt i avall sense transport públic i conèixer pràcticament qualsevol racó en pocs dies. És una ciutat acollidora de vida al carrer i gent agradable.
Durant aquests dies he pogut contrastar opinions amb gent autòctona, que m'ha donat el seu punt de vista sobre el país i la ciutat. La nit passada entre birres vaig parlar amb periodistes, músics, dissenyadors i arquitectes, tots a la seva manera i condicionats pels seus diferents camps em van parlar de la seva història, el seu present i el seu futur. La que em va donar la visió més objectiva va ser una periodista, que tot i dedicar-se al periodisme musical, tenia tots els punts molt ben estructurats. La noia va parlar sobre la independència, el referèndum i la posterior guerra dels deu dies. Una guerra de deu dies per aconseguir la independència? Està bé que digui que la firmo ara mateix i amb els ulls tancats?. Un gallec que també es va apuntar a la converça també ho firmava, cap dels dos ens sentíem espanyols de la mateixa manera que aquella noia no era iugoslava.
Després la nit es comença a envoirar per culpa de les cerveses a bon preu, que bevíem un grup heterogeni format per una australiana, un gallec, una eslovena, una croata i jo. Al principi erem a uns antics barracons de l'exèrcit servi, que després de la fugida, els joves artistes havien ocupat per formar els seus tallers i on també s’organitzaven concerts i qualsevol tipus de mostra artística emergent. Era un lloc brut, pintat i amb gent alternativa, molt alternativa. Per després acabar en un local de disco, on venien calimocho i birres de mig litre a 2 euros . En aquest local tenia la sensació d'estar en un concert d'aquells brut brut però dins d'una discoteca".
No hay comentarios:
Publicar un comentario