La nostàlgia

Les coses canvien i per fer-ho a vegades s'han de deixar les velles enrere.
Aquest post el dedico a totes aquestes coses, persones o llocs que he deixat enrere, per la raó que sigui, però que en un moment de la meva vida han estat importants.

Parapent, aprenent a volar

El parapent és un esport d’aventura que consiteix en saltar desnivells planejant. En línies generals, és un esport relativament desconegut, però és practicat per un gran nombre de persones.



Per introduir-nos a la pràctica del parapent ens dirigirem al Berguedà, concretament al poble d'Avià. Allí trobarem l’escola de parapent Espais que és una de les més conegudes en aquest àmbit. L'ensenyament teòric es mínim, cosa que s'agraeix, i des d'un principi tots els conceptes pràctics queden molt clars.



Un cop iniciat el curs, el primer dia podríem dir que és el menys agraït. Has d'entrenar les inflades que consisteix en estendre la vela i aixecar-la una vegada i altre per tal d'agafar la pràctica necessària que més tard necessitarem per fer les sortides. Un pilot comentava “vaig perdre 4 kg. el dia de les inflades”; ell va començar el curs a mig agost. Un cop dominen les inflades, començarem amb els “vols de pollastre”. Es tracta de saltar un desnivell d'uns tres o quatre metres que es el que fa la pendent escola, el turó per a practicar.









Quan els instructors et troben suficientment preparat i les condicions climatològiques són les adequades carreguem la bossa de la vela i la cadira al remolc. Just quan haguem realitzat tots aquests passos començarem a enfilar el camí de la sortida. Dins la furgoneta es respira un cert ambient de nerviosisme, tot i que siguis un pilot experimentat cada vol es diferent i mai saps quines noves sensacions t'esperen. Un pilot en veure la meva cara hem va preguntar: “¿Primer vol?”. “Sí” vaig contestar. Ell em va tranqul·litzar “Tranquil que les condicions son optimes, el primer vol no s'oblida mai”.





Un cop preparat per sortir l'instructor va preguntar-me: “¿Has menjat alguna cosa?”. Li vaig negar amb el cap i ell em va contestar: “Millor, així no tindras res per treure”. Tot just després va comprovar que tot anava correctament “¿Tens l'emissora encesa? Provant, provant, tot OK”. Tot seguit, una lleugera brisa m’acariciava la cara i vaig començar a córrer per tal d'inflar la vela per iniciar el vol. De cop el terra que tenies sota els peus s'acaba i estàs volant, uns instants de mareig desapareixen en un moment i només queda la sensació espectacular d'estar volant sol. La grandesa de la naturalesa es fa patent, et sents complentament dins d'ella ja que el parapent no és un esport agressiu pel medi ambient. És moment d'aprofitar i gaudir dels espectaculars paisatges que s'obren davant nostre.





Cada cop veus el terra més aprop teu fins que, de sobte, els peus ja t'hi tornen a tocar. Un cop tocant de peus a terra pots valorar l'experiencia i, sobretot, estar content perquè hem volat sols i ens n'hem sortit. Sí, l'experiencia ha estat bona, amb moltes ganes de tornar cap a dalt per repetir el vol. En el cas de no poder pel mal temps o qualsevol altre motiu sempre hi ha alternatives divertides com practicar amb la vela, intentar mantenir-la enlairada o fer-la servir de cometa. Totes aquestes pràctiques són dutes a terme per a pilots experimentats que tenen la intenció de coneixer molt més el comportament del seu equip.





Quan el dia arriba a la seva fí cal endreçar tot l'equip amb molta cura ja que qualsevol desperfecte podria acabar en un accident. No hem d'oblidar que el parapent és un esport de risc i l'hem de respectar com a tal. Un cop el material està col·locat dins del cotxe sempre va bé compartir amb els companys d'afició l'experiencia viscuda, tot bebent i menjant una mica.

Japó

Se'm pot tractar d'oportunista però crec que tal i com aquesta l'actualitat és una bona idea dedicar almenys un post al Japó, un país on ara mateix es passa molt malament i aquesta és la meva manera de retre un sincer homenatge.



Durant la meva estada a Japó, com pràcticament sempre, vaig estar de ruta però hi ha dues ciutats que em van deixar al.lucinat i més que al país, que és una passada, vull fer referència aquests llocs concretament.



Tokio
Fileres de gratacels i llums de neó emeten pampallugues al ritme dels missatges comercials, que bramen pels carrers de Shinjuku i Shibuya. Els homes de negocis amb tratges foscos caminen per Ginza, on dones impecablement vestides prenen cafè amb bosses de Prada i Louis Vuitton. Els vagons de tren plens de gent s’aglomeren a les hores punta. Els petits santuaris desprenen l’olor de l’encens i la llotja del peix es posa en marxa abans que surti el sol. Mentre els joves esperen el primer tren del matí, que els portarà a casa després de passar la nit a Roppongi. Tot això era Tokio, un bullici en permanent evolució.













Kyoto
És, al igual que Tokio, una ciutat de formigó i llums de neó que ha de ser una visita obligada durant l’estada a Japó, però Kyoto, més que cap altra ciutat del país, pot oferir les maravelles d’aquesta cultura. Jardins amb superficies de “còdols” dibuixades amb rastell, temples amb teulades de formes sinuoses o geishes, que es mouen amb petits passes ràpides per arribar puntuals a les cites.







Les primeres impressions poden ser frustrants si no s’investiga a fons, ja que és una ciutat amb molt a oferir, més de 2.000 temples i santuaris, tres palaus i dotzenes de jardins i museus. Es podrien dedicar mesos o fins i tot anys a descobrir Kyoto i encara seria una ciutat plena de sorpreses.

Gent del món

Una de les coses que m'agrada més de viatjar és veure a la gent dels diferents llocs. El món està ple de diversitat i aquest és un dels seus encants. Per aquesta raó dedico aquest post a la gent del món, tan diferents i tan semblants alhora.

Per aquest post proposo una cosa nova, apretar el play d'aquesta cançó i mirar detingudament les fotos.