Hi ha cançons que en sentir-les et conviden a fer la maleta, ja sigui pel bonrotllisme que porten o simplement per les imatges que apareixen en el videoclip.
La primera vegada que vaig tenir aquesta sensació va ser amb la cançó de Jason Mraz - I am yours, que en sentir-la per la tele i veure'n el videoclip només volia agafar les meves coses i volar a qualsevol lloc, tenir noves experiències i conèixer gent nova.
Quan ja pensava que era impossible trobar alguna cosa semblant, va i apareix James Blunt, si si si aquest tio nyonyo i va i es treu això de la "xistera"! Au Roger, fes la maleta que ens n'anem!
Finalment, l'últim fitxatge per a la meva llista de cançons maleta, Rhythm of love, que tot i tenir un rotllet diferent a les altres dues també ha entrat per pes propi en aquesta llista vip.
I no us confongueu, no sóc persona de platja! ...Però potser sóc jo el nyonyo i no en James Blunt.
domingo, 13 de marzo de 2011
viernes, 11 de marzo de 2011
La vida a la carretera
En la societat actual hi ha lloc per a tots. Hi ha lloc per a la gent que vol seguir les normes marcades, com uns bons estudis, un treball per a tota la vida, una hipoteca i una família amb dos fills i gos. Però també hi ha lloc per als inconformistes, els que volen explorar, conèixer nous horitzons i anar fins on mai havien imaginat.
Aquest post vol ser una dedicatòria a tota aquesta gent, la gent que ha decidit viure una vida no marcada, sense índex ni pauta, una vida a la carretera.
Aquesta visió de la llibertat és molt romàntica però com tot té els seus contres, ja que aquest estil de vida va acompanyat de baix pressupost, hostals de mala mort, dutxes d'autopista i de menjar qualsevol cosa per acabar el dia.
Escric aquestes línies des de Trieste, on he arribat per casualitat i des d'on aniré cap a zagreb per d'allà agafar un autocar cap a Rússia? Turquia? Montenegro? No ho sé, ves a saber on em portarà la llibertat.
Aquest post vol ser una dedicatòria a tota aquesta gent, la gent que ha decidit viure una vida no marcada, sense índex ni pauta, una vida a la carretera.
Aquesta visió de la llibertat és molt romàntica però com tot té els seus contres, ja que aquest estil de vida va acompanyat de baix pressupost, hostals de mala mort, dutxes d'autopista i de menjar qualsevol cosa per acabar el dia.
Escric aquestes línies des de Trieste, on he arribat per casualitat i des d'on aniré cap a zagreb per d'allà agafar un autocar cap a Rússia? Turquia? Montenegro? No ho sé, ves a saber on em portarà la llibertat.
lunes, 7 de marzo de 2011
Les dues cares de Cuba
Aquestes imatges havia de ser presentades quan Fidel es morís però com aquest home funciona amb piles Duracel, les presento en abans d'hora.
El treball Les dues cares de Cuba vol reflexar les dues realitats que viu l'illa de l'Amèrica Central, dues cares d'una mateixa moneda amb un univers que les separa. Es tracta de diferents situacions, indrets o objectes semblants que comparen les dues Cubes. És a dir, les imatges ens mostren els dos nivells de vida que podem trobar a la fins ara dictacura de Fidel Castro i que no són tan lluny, geogràficament, l'un de l'altre ja que no existeix un nivell intermig.
Per una banda tenim les bones infraestructures i els paratges més inquietants, sobretot relacionats amb el turisme i tot el que l'envolta, la cara agradable de l'illa tot i ser minoritària. Aquesta, a més, és la imatge de Cuba de cara a l'exterior, sobretot pel que fa a Europa, un paradís de relax amb platges paradisíaques i palmeres gegants.
Per l'altra tenim la Cuba real, la Cuba del carrer, Cuba amb la seva gent de classe mitjana que pot passar gana, viure en cases deplorables o treballar en condicions força precàries. De fet, aquesta realitat és la que s'endú més part del pastís i de bon tros.
Mitjans de transport, entreteniment, menjar i edificis són alguna de les variables que compara aquest treball. Una imatge no pot esborrar-ne una altra i les dues cares de Cuba demostra que per cada imatge espectacular de Cuba ni pot haver deu de reals, perquè Cuba és tant l'una com l'altra.
El treball Les dues cares de Cuba vol reflexar les dues realitats que viu l'illa de l'Amèrica Central, dues cares d'una mateixa moneda amb un univers que les separa. Es tracta de diferents situacions, indrets o objectes semblants que comparen les dues Cubes. És a dir, les imatges ens mostren els dos nivells de vida que podem trobar a la fins ara dictacura de Fidel Castro i que no són tan lluny, geogràficament, l'un de l'altre ja que no existeix un nivell intermig.
Per una banda tenim les bones infraestructures i els paratges més inquietants, sobretot relacionats amb el turisme i tot el que l'envolta, la cara agradable de l'illa tot i ser minoritària. Aquesta, a més, és la imatge de Cuba de cara a l'exterior, sobretot pel que fa a Europa, un paradís de relax amb platges paradisíaques i palmeres gegants.
Per l'altra tenim la Cuba real, la Cuba del carrer, Cuba amb la seva gent de classe mitjana que pot passar gana, viure en cases deplorables o treballar en condicions força precàries. De fet, aquesta realitat és la que s'endú més part del pastís i de bon tros.
Mitjans de transport, entreteniment, menjar i edificis són alguna de les variables que compara aquest treball. Una imatge no pot esborrar-ne una altra i les dues cares de Cuba demostra que per cada imatge espectacular de Cuba ni pot haver deu de reals, perquè Cuba és tant l'una com l'altra.
domingo, 6 de marzo de 2011
Ljubljana
Escrit des de Ljubljana a finals de 2010
“Escric aquestes línies des d'un petit cafè a la vora del riu Ljubljanica a Ljubljana. Sento nostàlgia, però una nostàlgia agradable de la meva terra i la meva gent. Aqui s'està a gust però rodejat de desconeguts que parlen amb llengües desconegudes per mi. Porta tot el dia plovent i ara han començat a sortir els primers raigs de sol, que es filtren per les portes del local i donen un to càlid a les ja de per si guapes i rosses eslovenes. Es tard, fa fred però tota la terrassa està plena perquè dins no es permet fumar.
Aquest matí parlant amb una noia d'Eslovènia se’m ha acudit peguntar-li què és el més famós o millor que té el seu país pel món? Després de pensar-hi una estona m'ha contestat que potser el vi o el famós poeta, France Prešeren. El primer que m’ha vingut al cap ha estat que no crec que ni el millor vi d'aquí sigui millor que un bon priorat, ni el millor poeta sigui millor que Martí i Pol, ni qualsevol arquitecte sigui millor que Gaudí, ni cap esportista millor que Xavi, Gasol o Pedrorsa. Però he arribat a la conclusió que Eslovènia no és el millor en res però és bo en tot. És un país culturalment molt ric, amb un bon nivell de vida i que amb només dos milions d'habitants es va declarar independent el 1990, cosa que va tenir el suficent pes per desencadenar en la guerra dels Balcans.
La ciutat m'ha donat una grata sorpresa. Potser no és una ciutat per anar expressament però si per fer una escapada d'un parell de dies si es volta per la zona. El centre és molt petit, només hi viuen 400,000 persones, això permet anar amunt i avall sense transport públic i conèixer pràcticament qualsevol racó en pocs dies. És una ciutat acollidora de vida al carrer i gent agradable.
Durant aquests dies he pogut contrastar opinions amb gent autòctona, que m'ha donat el seu punt de vista sobre el país i la ciutat. La nit passada entre birres vaig parlar amb periodistes, músics, dissenyadors i arquitectes, tots a la seva manera i condicionats pels seus diferents camps em van parlar de la seva història, el seu present i el seu futur. La que em va donar la visió més objectiva va ser una periodista, que tot i dedicar-se al periodisme musical, tenia tots els punts molt ben estructurats. La noia va parlar sobre la independència, el referèndum i la posterior guerra dels deu dies. Una guerra de deu dies per aconseguir la independència? Està bé que digui que la firmo ara mateix i amb els ulls tancats?. Un gallec que també es va apuntar a la converça també ho firmava, cap dels dos ens sentíem espanyols de la mateixa manera que aquella noia no era iugoslava.
Després la nit es comença a envoirar per culpa de les cerveses a bon preu, que bevíem un grup heterogeni format per una australiana, un gallec, una eslovena, una croata i jo. Al principi erem a uns antics barracons de l'exèrcit servi, que després de la fugida, els joves artistes havien ocupat per formar els seus tallers i on també s’organitzaven concerts i qualsevol tipus de mostra artística emergent. Era un lloc brut, pintat i amb gent alternativa, molt alternativa. Per després acabar en un local de disco, on venien calimocho i birres de mig litre a 2 euros . En aquest local tenia la sensació d'estar en un concert d'aquells brut brut però dins d'una discoteca".
“Escric aquestes línies des d'un petit cafè a la vora del riu Ljubljanica a Ljubljana. Sento nostàlgia, però una nostàlgia agradable de la meva terra i la meva gent. Aqui s'està a gust però rodejat de desconeguts que parlen amb llengües desconegudes per mi. Porta tot el dia plovent i ara han començat a sortir els primers raigs de sol, que es filtren per les portes del local i donen un to càlid a les ja de per si guapes i rosses eslovenes. Es tard, fa fred però tota la terrassa està plena perquè dins no es permet fumar.
Aquest matí parlant amb una noia d'Eslovènia se’m ha acudit peguntar-li què és el més famós o millor que té el seu país pel món? Després de pensar-hi una estona m'ha contestat que potser el vi o el famós poeta, France Prešeren. El primer que m’ha vingut al cap ha estat que no crec que ni el millor vi d'aquí sigui millor que un bon priorat, ni el millor poeta sigui millor que Martí i Pol, ni qualsevol arquitecte sigui millor que Gaudí, ni cap esportista millor que Xavi, Gasol o Pedrorsa. Però he arribat a la conclusió que Eslovènia no és el millor en res però és bo en tot. És un país culturalment molt ric, amb un bon nivell de vida i que amb només dos milions d'habitants es va declarar independent el 1990, cosa que va tenir el suficent pes per desencadenar en la guerra dels Balcans.
La ciutat m'ha donat una grata sorpresa. Potser no és una ciutat per anar expressament però si per fer una escapada d'un parell de dies si es volta per la zona. El centre és molt petit, només hi viuen 400,000 persones, això permet anar amunt i avall sense transport públic i conèixer pràcticament qualsevol racó en pocs dies. És una ciutat acollidora de vida al carrer i gent agradable.
Durant aquests dies he pogut contrastar opinions amb gent autòctona, que m'ha donat el seu punt de vista sobre el país i la ciutat. La nit passada entre birres vaig parlar amb periodistes, músics, dissenyadors i arquitectes, tots a la seva manera i condicionats pels seus diferents camps em van parlar de la seva història, el seu present i el seu futur. La que em va donar la visió més objectiva va ser una periodista, que tot i dedicar-se al periodisme musical, tenia tots els punts molt ben estructurats. La noia va parlar sobre la independència, el referèndum i la posterior guerra dels deu dies. Una guerra de deu dies per aconseguir la independència? Està bé que digui que la firmo ara mateix i amb els ulls tancats?. Un gallec que també es va apuntar a la converça també ho firmava, cap dels dos ens sentíem espanyols de la mateixa manera que aquella noia no era iugoslava.
Després la nit es comença a envoirar per culpa de les cerveses a bon preu, que bevíem un grup heterogeni format per una australiana, un gallec, una eslovena, una croata i jo. Al principi erem a uns antics barracons de l'exèrcit servi, que després de la fugida, els joves artistes havien ocupat per formar els seus tallers i on també s’organitzaven concerts i qualsevol tipus de mostra artística emergent. Era un lloc brut, pintat i amb gent alternativa, molt alternativa. Per després acabar en un local de disco, on venien calimocho i birres de mig litre a 2 euros . En aquest local tenia la sensació d'estar en un concert d'aquells brut brut però dins d'una discoteca".
martes, 1 de marzo de 2011
Què és fotos de baixa resolució dins una targeta de de 10GB?
Fotos de baixa resolució dins una targeta de de 10GB és un blog personal, on s'expliquen anècdotes i aventures varies sobre la vida de l'autor i sobretot dels viatges realitzats, en aquest blog també es poden trobar gran varietat de fotos relacionades amb el què s'explica.
Per començar, vull fer referència als companys de viatge, que pràcticament mai són els mateixos, però has de saber amb qui ajuntar-te.
En el meu últim viatge vaig marxar amb un amic de tota la vida, amb qui hem compartit tota classe de moments, el Martí, i un amic seu, el Marc. Ells marxaven quatre messos amb la furgoneta des de Catalunya fins a Turquia. I jo m'hi vaig apuntar per fer un tros del camí amb ells.
En aquella furgoneta hi havia molts km. recorreguts. En Marc, un professor d'educació física, que ha voltat per tot Europa, ha passat un any de la seva vida de ruta per la índia, Cambodja, Vietnam i Laos. En Martí, un fisioterapeuta, que apart dels seus viatges per Europa, també ha invertit més de mig any en conèixer Sudamèrica. I també els meus escampats entre Europa, Àsia, algu d'Àfrica, centre Amèrica i Nord Amèrica.
En moltes ocasions m'han dit que tinc molta sort per haver rodat tant, i jo sempre contesto el mateix. En això com en tot a la vida, la sort no es té, es busca. Fins aquest moment pràcticament no he repetit companys de viatge, sempre intento trobar un bon plan i bona gent amb qui ajuntar-me. Hi ha gent que pensa que el més important és la companyia, però jo sóc del pensament que el viatge és l'objectiu i la companyia és el peatge. Aquest plantejament a vegades pot sortir molt bé, d'altres no tan, però tu ja ets on volies.
Per començar, vull fer referència als companys de viatge, que pràcticament mai són els mateixos, però has de saber amb qui ajuntar-te.
En el meu últim viatge vaig marxar amb un amic de tota la vida, amb qui hem compartit tota classe de moments, el Martí, i un amic seu, el Marc. Ells marxaven quatre messos amb la furgoneta des de Catalunya fins a Turquia. I jo m'hi vaig apuntar per fer un tros del camí amb ells.
En aquella furgoneta hi havia molts km. recorreguts. En Marc, un professor d'educació física, que ha voltat per tot Europa, ha passat un any de la seva vida de ruta per la índia, Cambodja, Vietnam i Laos. En Martí, un fisioterapeuta, que apart dels seus viatges per Europa, també ha invertit més de mig any en conèixer Sudamèrica. I també els meus escampats entre Europa, Àsia, algu d'Àfrica, centre Amèrica i Nord Amèrica.
En moltes ocasions m'han dit que tinc molta sort per haver rodat tant, i jo sempre contesto el mateix. En això com en tot a la vida, la sort no es té, es busca. Fins aquest moment pràcticament no he repetit companys de viatge, sempre intento trobar un bon plan i bona gent amb qui ajuntar-me. Hi ha gent que pensa que el més important és la companyia, però jo sóc del pensament que el viatge és l'objectiu i la companyia és el peatge. Aquest plantejament a vegades pot sortir molt bé, d'altres no tan, però tu ja ets on volies.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
