Syros, sense gaire res però tampoc li fa falta

Vaig arribar a Syros per casualitat com qui diu, volia veure illes gregues i una bona opció era aquesta perquè venia de camí a Myconos.





El ferri va arribar molt tard a la nit i per sort els de l'allotjament estaven al port perquè si no ... la cosa es podia haver allargat molt. Em van explicar com arribar des del port, que realment no era difícil però si no ho saps ... a la nit es sentia un vent molt fort a fora i a l'endemà encara no s'en havia anat. En aquest moment vaig veure que possiblement i com a mínim el vent estaria present en l'estada d'aquesta illa.



No he tingut moto en la meva vida ... però és una opció molt barata per quan ets de vacances i amb poc equipatge o sigui que ale! moto llogada. I res amb la meva poca experiència i el vent algun sustillo hi va haver però res important.





Com és d'imaginar, l'illa es pot fer de costat a costat en un dia o sigui que el millor és agafa-s'ho en calma. Fer una mica de platja, després ... una mica més de platja. Per tot seguit anar a prendre una dutxa, degustar el primer cafè frappe, fer una mica de turisme per Hermoupolis, la capital i després buscar un bon lloc per menjar. Si és el principi de l'estada a Grècia al millor és bon moment per provar l'amanida grega i possiblement per veure que el preu del vi és impagable.











Doncs el que deia, Syros no té res d'especial però per uns dies de relax extrem tampoc li falta de res.

Santorini, unes vistes d'escàndol

Una de les meves il.lusions des de petit era anar a Santorini. Possiblement l'illa grega més famosa i amb raó.



Fa un parell o tres d'anys els meus pares es van deixar caure per allà i al veure la fotos s'em posaven les dents llargues a més no poder, fins que finalment, hi he pogut anar.






S'ha de reconèixer que Santorini té poc a fer, un cop has visitat les vistes de postal i també has vist la posta de sol ja has cumplert amb l'expedient. Però realment, és un lloc molt recomanable.





Agafar un cotxe i disposar-se a patejar la illa de banda a banda, sense horaris, sense presses però sense pauses, aprofitant al màxim el dia.







Al matí arribar fins al far de Faros, al migdia dirigir-se cap Perivolos, on es pot menjar en qualsevol dels abundants restaurants de davant la platja. Una de les sorpreses de l'l'illa va ser el poble de Pirgos, on es pot passejar tranquil.lament pels seus tranquils carrers. Per després fer un una parada obligatòria a Thira, amb els seus rucs i les espectaculars vistes a la caldera. Per acabar el dia, a Oia, on es pot fer una capbussada en alguna de les incomptables piscines d'escàndol abans de dirigir-se al final de poble, on hi ha la posta de sol més bonica de tot Santorini.

Myconos

Myconos és una illa amb aigües transparents i pel que diuen, de bona festa.



Pel què fa a la festa no puc dir res perquè no la vaig provar, eren dies de relax, calma i gens de ressaca. Aixecar-se amb calma al matí, decidir una platja i a refrefrescar-se una estona.



Després d'una mica de xap xap i molt de sol, anar a menjar alguna cosa i després de tot un bon cafè Frape. Una de les grandeses d'aquest país és que es prenen 2 hores fent el cafè (potser és per això que van així) i clar ... perquè duri dues hores ... el cafè ha de ser en got gran i costar 4 €.





Hi ha infinitat de platges on anar però pel meu gust, Panormos va ser la millor de les que vaig veure. Un paradeta chill-out, on prendre alguna cosa, música, etc i tot davant una platja gran però amb relativament poca gent, de la que pots fugir si te'n vas una mica a l'esquerra, on hi ha una espècie de caleta arasarada del vent.







Després d'una bona dutxa direcció a Myconos town, una localitat amb encant però amb molt molt molt turista, que és el que es troba si vas de vacances al juliol.







Un cop allà, hi ha infinitat de coses per fer, anar a la zona dels molins i perdre's enmig de la marabunta de gent, visitar la petita Venècia o desibucart-se pels carrerons, però al final sempre es troba algun lloc familiar, mirar botigues i buscar un lloc tranquil per sopar. Això si! O et gastes molt molts diners, o no perdis el temps demanant peix ;)



En definitiva, a part del vent, el paisatge rocós i sec, l'illa és digna de la fama que la precedeix, si es va a Grècia és un bon lloc, on deixar-se caure.

Ljubljana

Escrit des de Ljubljana a finals de 2010

“Escric aquestes línies des d'un petit cafè a la vora del riu Ljubljanica a Ljubljana. Sento nostàlgia, però una nostàlgia agradable de la meva terra i la meva gent. Aqui s'està a gust però rodejat de desconeguts que parlen amb llengües desconegudes per mi. Porta tot el dia plovent i ara han començat a sortir els primers raigs de sol, que es filtren per les portes del local i donen un to càlid a les ja de per si guapes i rosses eslovenes. Es tard, fa fred però tota la terrassa està plena perquè dins no es permet fumar.



Aquest matí parlant amb una noia d'Eslovènia se’m ha acudit peguntar-li què és el més famós o millor que té el seu país pel món? Després de pensar-hi una estona m'ha contestat que potser el vi o el famós poeta, France Prešeren. El primer que m’ha vingut al cap ha estat que no crec que ni el millor vi d'aquí sigui millor que un bon priorat, ni el millor poeta sigui millor que Martí i Pol, ni qualsevol arquitecte sigui millor que Gaudí, ni cap esportista millor que Xavi, Gasol o Pedrorsa. Però he arribat a la conclusió que Eslovènia no és el millor en res però és bo en tot. És un país culturalment molt ric, amb un bon nivell de vida i que amb només dos milions d'habitants es va declarar independent el 1990, cosa que va tenir el suficent pes per desencadenar en la guerra dels Balcans.



La ciutat m'ha donat una grata sorpresa. Potser no és una ciutat per anar expressament però si per fer una escapada d'un parell de dies si es volta per la zona. El centre és molt petit, només hi viuen 400,000 persones, això permet anar amunt i avall sense transport públic i conèixer pràcticament qualsevol racó en pocs dies. És una ciutat acollidora de vida al carrer i gent agradable.



Durant aquests dies he pogut contrastar opinions amb gent autòctona, que m'ha donat el seu punt de vista sobre el país i la ciutat. La nit passada entre birres vaig parlar amb periodistes, músics, dissenyadors i arquitectes, tots a la seva manera i condicionats pels seus diferents camps em van parlar de la seva història, el seu present i el seu futur. La que em va donar la visió més objectiva va ser una periodista, que tot i dedicar-se al periodisme musical, tenia tots els punts molt ben estructurats. La noia va parlar sobre la independència, el referèndum i la posterior guerra dels deu dies. Una guerra de deu dies per aconseguir la independència? Està bé que digui que la firmo ara mateix i amb els ulls tancats?. Un gallec que també es va apuntar a la converça també ho firmava, cap dels dos ens sentíem espanyols de la mateixa manera que aquella noia no era iugoslava.



Després la nit es comença a envoirar per culpa de les cerveses a bon preu, que bevíem un grup heterogeni format per una australiana, un gallec, una eslovena, una croata i jo. Al principi erem a uns antics barracons de l'exèrcit servi, que després de la fugida, els joves artistes havien ocupat per formar els seus tallers i on també s’organitzaven concerts i qualsevol tipus de mostra artística emergent. Era un lloc brut, pintat i amb gent alternativa, molt alternativa. Per després acabar en un local de disco, on venien calimocho i birres de mig litre a 2 euros . En aquest local tenia la sensació d'estar en un concert d'aquells brut brut però dins d'una discoteca".

Què és fotos de baixa resolució dins una targeta de de 10GB?

Fotos de baixa resolució dins una targeta de de 10GB és un blog personal, on s'expliquen anècdotes i aventures varies sobre la vida de l'autor i sobretot dels viatges realitzats, en aquest blog també es poden trobar gran varietat de fotos relacionades amb el què s'explica.

Per començar, vull fer referència als companys de viatge, que pràcticament mai són els mateixos, però has de saber amb qui ajuntar-te.

En el meu últim viatge vaig marxar amb un amic de tota la vida, amb qui hem compartit tota classe de moments, el Martí, i un amic seu, el Marc. Ells marxaven quatre messos amb la furgoneta des de Catalunya fins a Turquia. I jo m'hi vaig apuntar per fer un tros del camí amb ells.



En aquella furgoneta hi havia molts km. recorreguts. En Marc, un professor d'educació física, que ha voltat per tot Europa, ha passat un any de la seva vida de ruta per la índia, Cambodja, Vietnam i Laos. En Martí, un fisioterapeuta, que apart dels seus viatges per Europa, també ha invertit més de mig any en conèixer Sudamèrica. I també els meus escampats entre Europa, Àsia, algu d'Àfrica, centre Amèrica i Nord Amèrica.

En moltes ocasions m'han dit que tinc molta sort per haver rodat tant, i jo sempre contesto el mateix. En això com en tot a la vida, la sort no es té, es busca. Fins aquest moment pràcticament no he repetit companys de viatge, sempre intento trobar un bon plan i bona gent amb qui ajuntar-me. Hi ha gent que pensa que el més important és la companyia, però jo sóc del pensament que el viatge és l'objectiu i la companyia és el peatge. Aquest plantejament a vegades pot sortir molt bé, d'altres no tan, però tu ja ets on volies.